José Luis Balbín, el primer moderador de la democràcia
gener 27, 2010 by Joan Massoni · 2 Comments
11:32 del dimarts a la nit. Ferran Monegal invoca com cada setmana el pinsà, la cadernera i el canari flauta (àlies Papitu). Ja porta repassats amb el seu estil tan característic, entre d’altres temes, l’estrena de Samanta Villar al món del porno, l’expulsió de Karmele Marchante per part de TVE com a candidata a Eurovisió i l’interviu que Els Matins va fer a l’exdirector del diari Egunkaria, Martxelo Otamendi.
Després toca, un cop més, l’entrevista a un personatge relacionat amb el món de la televisió. Telemonegal ha convidat a José Luis Balbín, un dels pares del debat televisiu a l’Estat espanyol. Monegal explica que La Clave, emès primer a la 2 (1976-1985) i més tard a Antena3 (1990-1993), va assolir una gran audiència i que va ser “el primer programa de debat de la democràcia”.
Hi ha la coincidència que els dimarts és el dia que la 2 emet 59 Segons en català. Com ja saben, aquest debat es caracteritza perquè els tertulians han de ser breus a l’hora d’intervenir, perquè si enraonen massa, el micro baixa. Aquesta setmana els tertulians han analitzat el rebombori que està havent-hi amb la candidatura d’Ascó per acollir el cementiri nuclear.
El tema nuclear, sempre tan complicat, no es presta a tractar-lo rigorosament en un programa com 59 Segons. És veritat que a priori podria semblar el contrari, ja que com a tema polèmic i llampant que és, la passió dels tertulians s’exacerba. L’inconvenient de debatre un tema tan sensible amb participants que no necessàriament hi entenen d’energia pot ser contraproduent. En general, les qüestions energètiques i mediambientals estan massa carregades d’ideologia política. Més enllà de l’opinió de cadascú s’hauria de demanar una informació més rigorosa sobre els temes energètics, i per tant, allunyada de les picabaralles polítiques.
59 Segons és defensat pels seus partidaris pel seu dinamisme i criticat pels seus detractors per potenciar el “fast thinking” i els arguments poc desenvolupats. En els nostres dies que la informació política es fa a base de declaracions i contradeclaracions, convé reivindicar debats polítics fets amb profunditat; però també adequats al registre discursiu que exigeix la tele. Ens trobem amb dos tipus de debats massa distants entre sí: els primers són els protagonitzats per “homes de partit” i en els que abunda més l’insult que l’anàlisi; i els segons, entre experts amb un discurs massa encarcarat i poc televisiu.
Sobre els debats que es fan avui, Balbín ha criticat que “els moderadors no són moderadors sinó que són animadors”.
Hola!
He llegit l’article sobre els tipus d’oradors que podem trobar als debats de la tele i, quina raó tens! Cert que al “59 segons” fan potser pensar massa ràpid als oradors parant-los-hi així un parany (si diuen una bajanada millor perquè després surt a tots els mitjans i suposa publicitat pel programa) encara que no veig que sigui l’estil perseguit per l’equip del programa. Però, sinó la tendència oratòria televisiva es bifurca en dues opcions, o bé crear un circ o bé una sessió suporífera d’intel·lectuals que saben fil per randa la teoria però, que no toquen de peus a terra (perquè tampoc no ho necessiten) i clar, com d’enfadosos poden arribar a sonar.
Un programa com “La clave” només me l’imagino en una pública, avui dia. No cal dir que veure’l en lloc de l’infumable 59 segundos / 59 segons seria una autèntica joia; com pretenen donar elements per entendre què passa al nostre voltant, si tot gira al voltant de “què ets capaç de dir en menys d’un minut, perque cualli”? Jo era jove, quan La clave, però recordo el programa i, sense dubte, si s’emetés avui dia seria de les poques coses que salvaria de la televisió.