Oratòria i Política

Dublinesca, Enrique Vila-Matas

Francina Sánchez Chardi — Fri, 11 Jun 2010 22:27:44 +0000

Eduard Fernández pone voz a la última novela de Enrique Vila- Matas

La cita era el lunes a las siete y media de la tarde. En el café Sambaló de la calle Torrijos, en el barrio barcelonés de Gracia, el actor Eduard Fernández leía su selección personal de la última novela de Enrique Vila-Matas, Dublinesca. La lectura abarcó algunas de las señas de identidad de la literatura del autor como: el mundo literario, el juego del yo, la ficción sin invención, la creencia en la ficción literaria así como alguna que otra manía del novelista.

Tras la lectura de Fernández, el también escritor Javier Argüello entrevistó al autor catalán quien nos sorprendió con agudas respuestas, cargadas de ironía y hasta cierta insolencia, a las estandarizadas preguntas del tímido entrevistador. Las filias y fobias de Vila-Matas, como James Joyce y el recurso del sueño, salieron a la luz de nuevo e hicieron reír al público asistente.

Tras la explicación de sus impresiones literarias y de los cambios en la narrativa de su novela (como por ejemplo que el protagonista del libro es un editor y no un escritor) el autor nos contó algunas divertidas anécdotas personales, que los lectores de Vila-Matas ya habían podido leer en su último artículo del pasado 30 de mayo, disponible en su página web. El autor que se atrevió a decirle a Paul Auster, uno de los escritores más talentosos (¡y vendidos!) del mundo, que no quería ser él, nos dio una pequeña lección de literatura y humor. Además, pudimos conocer, como hemos avanzado, anécdotas personales como el famoso loro que se pasó al noche diciendo “Je t’aime” en un vagón de tren. Los recuerdos nos ayudan a engrandecer todavía más la mitificada figura de nuestros ídolos puesto que es una manera más íntima de acercarnos a ellos. Así pues, el escritor de moda, el nuevo fichaje de Seix Barral nos hizo pasar una buena tarde al son de su nueva novela.

Com esteu d’actualitat?

OP — Mon, 31 May 2010 04:58:33 +0000

Us agrada llegir els diaris i seguir l’actualitat? Si voleu passar una bona estona i saber si heu estat ben informats durant la setmana podeu jugar al trivial d’actualitat del 3cat24.cat. Consta de 15 preguntes amb tres possibilitats de resposta.

Per completar-lo disposes d’un minut. Cada divendres podreu gaudir-ne d’una nova edició. A veure si sabeu la resposta de la primera pregunta d’aquesta setmana?

El Museu Guggenheim de Bilbao dedica una exposició a un pintor pioner del moviment naïf. Com es diu?

1.- Henry Rousseau

2 .-Denys Corbet

3 Nina Barka

Per saber la resposta i seguir jugant aneu a: http://www.3cat24.cat/jocs/trivial/

Las habitaciones de atrás, Anne Frank

Francina Sánchez Chardi — Sat, 24 Apr 2010 14:19:17 +0000

Seguramente si les hablo de Las habitaciones de atrás no sabrán a qué me refiero, en cambio, si les digo El diario de Anne Frank todos sabrán a qué libro hago referencia. Estos últimos días, dicha maravilla literaria ha ocupado mis ratos de lectura. Releyendo esta pequeña obra de arte, uno confirma la grandeza y la bajeza humana. La inteligente Anne nos abre su corazón y nos confiesa sus miedos, sus sueños y sus deseos haciéndonos ver que incluso durante una guerra tan cruel como fue la persecución de los judíos por parte de Hitler y sus colaboradores, una guerra inventora -en palabras de Joan Carles Mèlich- de “la muerte industrializada”, la gente seguía deseando comer dulces, recibir regalos, comprarse ropa nueva o enamorarse. Ya Kafka nos había allanado el camino con su chocante frase: “Ha estallado la guerra. Me voy a la piscina”, iniciadora de sus maravillosos diarios.

Pero dejando a un lado las divertidas y tiernas imágenes cotidianas descritas por Frank en su diario adolescente, es culpidor percatarse que incluso en una casa fortificada, enclavada en una ciudad repleta de niños hambrientos y zarapastrosos, en definitiva, rodeada de dolor por las cuatro paredes, los adultos seguimos peleándonos por estupideces. El diario de Anne Frank es una tragedia en toda regla porque la muerte funde en negro y, ¡muy a nuestro pesar!, se trata de una muerte real, no literaria. Una muerte que trunca la vida de una niña maravillosa que no había hecho nada. La muerte de una niña que fue encerrada, maltratada y asesinada por ser judía.

Releo y remiro el diario y no deja de sorprenderme que tanta belleza y sabiduría salieran de una pequeña de trece años que lo único que quería era vivir. Anne es capaz de encontrar poesía incluso en el “mal absoluto”- vuelvo a robarle la expresión al profesor Mèlich. Y así, con un nudo en el estómago, cierra uno su ejemplar de Las habitaciones de atrás, obra de una pequeña que murió en un campo de concentración nazi hace ya sesenta y cinco años. Las sensaciones se confunden cuando una niña que nació antes que mis padres y que siempre será más joven que yo me enseña a recapacitar. Una niña que congeló un pedazo de su vida en unas páginas memorables que nos ayudan a crecer. Una niña que nos ha dado tanto a tantas generaciones y que no podemos siquiera darle las gracias. Nos queda el consuelo de que Anne consiguió uno de sus sueños: vivir más allá de su muerte; aunque nos duela saber que ella nunca lo sabrá.

Gracias don Miguel

Francina Sánchez Chardi — Fri, 12 Mar 2010 23:23:21 +0000

Hoy leía en El País que Señora de rojo sobre fondo gris es una de las obras menos conocidas de Miguel Delibes. Es curioso porque para mí, en cambio, es el primer (y vivo) recuerdo que tengo de la escritura del autor. Esta novelita me impresionó tanto que todavía me viene a la memoria el modo exacto en que la seleccioné. En aquella época solía escoger los libros por el título, es decir, si lo encontraba ocurrente empezaba a leer la historia. Siempre seguía el mismo ritual: me dirigía al cuarto de mi hermano mayor, donde buscaba mi nueva lectura entre una colorida -y económica- colección de bolsillo que este tenía (¡y tiene!). Aunque en gran parte, el ahora ya confesable secreto que me empujaba a la lectura de las obras era el hecho de que mi hermano guardaba los libros en la estantería más alta de su habitación y claro, genial excusa era esta para poder subirme a la cama y de paso pegar algún que otro bote cada vez que me llevaba un vivaz volumen a mi habitación. Saltar encima del colchón es quizá el tic infantil más reprochado por los adultos y que tanto nos gusta aunque hayamos abandonado la infancia hace ya algún tiempo. Pero -maravillas de la vida- un defecto hizo en mí efecto e inventé, sin saberlo, un efectivo método de lectura.

De aquellos tiempos recuerdo títulos -creo- muy ocurrentes y llamativos para una (quizás impresionable) adolescente: Primavera con una esquina rota de Mario Benedetti, De parte de la princesa muerta de Kenize Mourad, Crónica del rey pasmado de Gonzalo Torrente Ballester, Música para camaleones de Truman Capote y, por supuesto, Señora de rojo sobre fondo gris de Miguel Delibes. Siempre he tenido debilidad por las grandes historias de amor y aunque soy consciente de que debemos separar realidad y ficción a menudo me cuesta porque la vida es mucha más llevadera con grandes dosis de literatura. Para mí la Barceloneta no es sólo la sucia y criticada playa por la mayoría de barceloneses sino el lugar donde Don Quijote se batió en duelo contra el caballero de la Media Luna y se cercioró de que no había sitio en el mundo para caballeros andantes; este recuerdo ficticio ayuda a embellecer mi realidad cotidiana (Cuelo un deseo personal en estas líneas: aspiro, algún día, a embellecer las calles de la capital del mundo gracias al imaginario heredado de la mano de Paul Auster).

Y alguien que haya entrado en este blog con la intención de saber un poco más sobre la belleza de la obra de Delibes se llevará una gran decepción al no encontrar una larga nota de datos bibliográficos y/o biográficos del malogrado escritor vallisoletano. A esos desolados internautas les pediría que me perdonaran aunque no sin antes advertirles que en estas fantasías infantiles se halla la grandeza de Delibes, ya que “el cazador que escribía” me ayudó a construir mi pequeño universo literario, él puso su porción de polvo de estrellas para que yo me interesara por los libros, con sus letras, sus palabras y sus frases. La magia de los grandes autores es hacernos partícipes de su mundo. Un mundo único, irrepetible y necesario. Gracias don Miguel.

El violí d’Auschwitz, M. Àngels Anglada

Francina Sánchez Chardi — Fri, 12 Mar 2010 21:07:12 +0000

El dolor dels camps de concentració a la Segona Guerra Mundial ha estat un tema tractat a la literatura però, la tranquil·litat amb la que dibuixa Anglada l’horror nazi és sorprenent. A través de la reparació d’un violí, l’escriptora narra els pensaments d’un jove presoner i el seu enginy per sobreviure al cor de l’infern. La calma i la racionalitat són les eines d’aquest jueu per escapar amb vida del mal absolut. A més, dades objectives s’intercalen al llarg de la novel·la, com els quilos d’or estrets dels queixals de les víctimes empresonades, mostrant-nos així d’on fins és capaç d’arribar la maldat humana.

Up in the air

Francina Sánchez Chardi — Wed, 03 Feb 2010 23:31:41 +0000

He anat a veure Up in the air sense saber res més que el personatge interpretat per en George Clooney es dedica a fer connexions a la seva feina. Connexions? Què voldran dir amb això els que ens venen la pel·lícula? M’he negat a llegir cap crítica sobre el film per anar desinformada i deixar-me sorprendre pel que passaria per davant dels meus ulls durant aquells propers 120 minuts de pel·lícula. I m’ha sorprès! Sí, m’he quedat estorada davant la gran pantalla pensant que l’oratòria està de moda perquè l’home que ens fa riure anunciant la marca Nespresso es converteix en un orador poc convencional en el seu darrer treball.

En Ryan Bingham (George Clooney) és el millor en la seva feina: acomiadar gent. I de fet, és autor d’un best seller on narra com evitar dependències emocionals amb la resta de persones. Cada cop que va a fer un meeting a algun punt dels Estats Units comença amb la mateixa frase: “Què hi dus a la teva motxilla?” El personatge interpretat per en Clooney ens suggereix ficar a dins la bossa els coneguts, els amics i els familiars més propers. Un cop els tenim tots al sac ens demana si podem amb el pes que duem a l’esquena. La resposta és negativa. No podem suportar les exigències de quinze o vint persones per això, ens aconsella que trenquem llaços, com ha fet el seu personatge. Però, el més apassionant de la cinta és quan es dirigeix a les empreses on acomiada a la gent per dotzenes. Els treballadors reaccionen de mil maneres i ell sempre els hi diu: “Tothom que ha construït un imperi, algun cop ha passat per aquesta fase”. Amb aquesta sentència els hi ve a dir als nous exempleats que ara és hora de realitzar els seus somnis, que aquella feina que els impedia realitzar-se en el que realment els hi apassionava ja no és un lligam. Ara són lliures per reemprendre la seva veritable vocació.

Entre acomiadaments, somriures i mirades de l’atractiu rètor passen els cent vint minuts d’Up in the air i un es demana que com és possible que una mala notícia pugui convertir-se en una bona nova encara que només sigui per uns moments i, la resposta és una: el poder de la paraula.

José Luis Balbín, el primer moderador de la democràcia

Joan Massoni — Wed, 27 Jan 2010 00:50:38 +0000

11:32 del dimarts a la nit. Ferran Monegal invoca com cada setmana el pinsà, la cadernera i el canari flauta (àlies Papitu). Ja porta repassats amb el seu estil tan característic, entre d’altres temes, l’estrena de Samanta Villar al món del porno, l’expulsió de Karmele Marchante per part de TVE com a candidata a Eurovisió i l’interviu que Els Matins va fer a l’exdirector del diari Egunkaria, Martxelo Otamendi.

Després toca, un cop més, l’entrevista a un personatge relacionat amb el món de la televisió. Telemonegal ha convidat a José Luis Balbín, un dels pares del debat televisiu a l’Estat espanyol. Monegal explica que La Clave, emès primer a la 2 (1976-1985) i més tard a Antena3 (1990-1993), va assolir una gran audiència i que va ser “el primer programa de debat de la democràcia”.

Hi ha la coincidència que els dimarts és el dia que la 2 emet 59 Segons en català. Com ja saben, aquest debat es caracteritza perquè els tertulians han de ser breus a l’hora d’intervenir, perquè si enraonen massa, el micro baixa. Aquesta setmana els tertulians han analitzat el rebombori que està havent-hi amb la candidatura d’Ascó per acollir el cementiri nuclear.

El tema nuclear, sempre tan complicat, no es presta a tractar-lo rigorosament en un programa com 59 Segons. És veritat que a priori podria semblar el contrari, ja que com a tema polèmic i llampant que és, la passió dels tertulians s’exacerba. L’inconvenient de debatre un tema tan sensible amb participants que no necessàriament hi entenen d’energia pot ser contraproduent. En general, les qüestions energètiques i mediambientals estan massa carregades d’ideologia política. Més enllà de l’opinió de cadascú s’hauria de demanar una informació més rigorosa sobre els temes energètics, i per tant, allunyada de les picabaralles polítiques.

59 Segons és defensat pels seus partidaris pel seu dinamisme i criticat pels seus detractors per potenciar el “fast thinking” i els arguments poc desenvolupats. En els nostres dies que la informació política es fa a base de declaracions i contradeclaracions, convé reivindicar debats polítics fets amb profunditat; però també adequats al registre discursiu que exigeix la tele. Ens trobem amb dos tipus de debats massa distants entre sí: els primers són els protagonitzats per “homes de partit” i en els que abunda més l’insult que l’anàlisi; i els segons, entre experts amb un discurs massa encarcarat i poc televisiu.

Sobre els debats que es fan avui, Balbín ha criticat que “els moderadors no són moderadors sinó que són animadors”.

Click here to view the embedded video.

L’orador Burke Ryan

Joan Massoni — Fri, 22 Jan 2010 17:19:36 +0000

Aquest Nadal passat vaig anar al cine portat de la mà de Jennifer Aninston a veure Loves happens. No vull dir que compartís butaca amb l’actriu de Friends que ha fet més sort en el món del setè art, la qual cosa, francament, no estaria gens malament. Sinó que és una de les actrius que m’ajuden a escollir una pel·li de la cartellera en moments d’indecisió. Així que, vet aquí que “anant a una pel·li de la Rachel de Friends”, el meu interès cap al film en qüestió va canviar quan vaig descobrir que el seu protagonista era un orador i que molt possiblement l’oratòria seria la conductora argumental de la història d’amor entre l’orador Burke Ryan (Aaron Eckhart) i la florista Eloise Chandler (Jennifer Aninston).

L’orador és l’autor del llibre A-okay que parla sobre la via per superar la pèrdua d’un ésser estimat basant-se en la seva experiència personal, ja que la seva dona va morir en un accident de trànsit del que, a més, n’era el conductor. Burke Ryan, doncs, gràcies a l’èxit del seu llibre, viatja per tot els Estats Units fent conferències i tallers pràctics sobre el procés de dol.

La posada en escena d’aquestes conferències sempre és la mateixa: ell es queda a fora de la sala fins que el presentador de l’acte li dóna pas. En el moment que entra comença a sonar una cançó que puja els ànims del públic. Després Ryan corre fins a l’escenari aixecant els braços i saludant a tothom. En aquest publicitari esprint, l’espectador possiblement pensi “que americà”. En canvi, quan Ryan comença a parlar, vegi un orador ideal, potser, fins i tot massa. Té una oratòria d’acord amb els principis de la retòrica clàssica i amb els de les tècniques publicitàries i del màrqueting del nostre temps. Sense anar més lluny, al costat de la porta de l’auditori, sempre hi ha una estàtua del propi Ryan amb mida real fent el símbol d’ok anglosaxó: ajuntant el polze i l’índex i enlairant el cor, l’anular i el dit petit.

Durant els seus discursos, el nostre protagonista utilitza mètodes dialèctics molt directes per impressionar l’audiència. Es dirigeix sempre a persones concretes del públic per exemplificar el seus coneixements. Durant la pel·lícula el seu gran repte serà Walter. Un contratista de professió, que va perdre el seu fill i que a causa del seu dolor va deixar la seva professió i la seva dona el va abandonar. Walter assisteix al seminari de Ryan perquè li ha recomanat la seva germana. Ell, però, sempre es mostra contrari a participar-hi. Fins al punt, que en el moment de fer la inscripció decideix fer-se enrere, però amb “la mala sort” que topa amb el mateix Ryan que li pregunta per què no vol apuntar-s’hi. La història de Walter permetrà a Ryan posar-se a prova contínuament.

Fins aquí, un petit tast però no l’últim, de l’oratòria de Burke Ryan. Preferim que de moment el pacient lector miri la pel·lícula o s’imagini quin gir i quin(s) inconvenient(s) tindrà l’oratòria de Burke. El mèrit de l’actuació de Aaron Ekhart és que el personatge de Burke Ryan permet desgranar i analitzar aspectes de l’oratòria d’un orador tipus que aniran evolucionant durant una setmana, el temps que representa que dura el curs que Ryan fa a Seattle, la seva ciutat i on va tenir lloc l’accident. Després d’aquests articles podrem valorar l’evolució de l’oratòria de Ryan, al llarg d’una setmana i com els dos fet claus de la història han condicionat l’éthos i el pàthos del conferenciant: l’enamorament amb Aninston, com ja es pot deduir pel mateix títol, i posteriorment, per reviure algunes circumstàncies de l’accident en la ciutat on es van produir els fets.

Click here to view the embedded video.

L’últim home que parlava català de Carles Casajuana

Francina Sánchez Chardi — Sat, 12 Dec 2009 22:39:03 +0000

Francina Sánchez Chardi

L’últim home que parlava català és una novel·la cimentada sobre dos fets d’actualitat: el perill de les immobiliàries i el perill al que estem sotmetent el català. La història s’obre amb un cas de mobbing immobiliari que fa fredar per continuar amb un novel·lista que imagina la mort de la llengua de Llull, tema no menys punxagut. A mesura que avances en la novel·la te n’adones que aquesta mort imaginària és potser més propera del que ens podríem arribar a imaginar. Carles Casajuana no s’allunya dels tòpics sinó que els posa tots a la graella, els toca, els cou, els fregeix, els bull… no hi ha respostes per un tema que obre tantes ferides i on els sentiments dels qui estimen la seva llengua estan en joc. Només hi ha preguntes, qüestions que ens ajuden a reflexionar sobre la importància (o no) de mantenir viva una llengua. En un món d’injustícies, hi ha res més important que defensar l’autenticitat?

La dignitat de Catalunya

Joan Massoni — Sun, 29 Nov 2009 14:22:04 +0000

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.